Comunitaria

El nostre possicionament com a empresa és que els pisos turístics no haurien d'estar a dins de les comunitats per una simple qüestió de dret.

  • Cada veïna és propietària tant del seu pis privatiu com de les parts comunes i si aquests estan dedicats a ser habitatges no són compatibles amb els usos turístics. Els hotels tenen personal que s'encarrega de vetllar per les normatives i en canvi les comunitats no en tenen i tampoc han de ser les veïnes les que assumeixin les externalitats negatives de una activitat lucrativa privada.
  • Garantir el dret a l'habitatge es fa també garantint-ne l'accessibilitat i per tant que no pugin els preus, en el moment en que un "producte" que és al mateix temps un dret es revaloritza a partir d'uns criteris rentistes d'aprofitament especulatiu, el conjunt dels habitatges es resenteixen i veuen pujar el seu preu i per tant per força com a dret.

Per això us recomenem que abans de que tingueu el problema a sobre ho debatiu i ho incorporeu als estatuts de la comunitat sense més demora a fi d'evitar sentències com l'apareguda aquesta setmana al TSJC

A raiz de los Papeles de "Panamà", muchas voces se han alzado defendiendo los bufetes de asesores fiscales pues ellos sólo hacen lo que sus clientes les piden y que todo lo que hacen es acorde a la ley.

Entedamos la falacia en simples pasos

1.- ¿Qué porcentage de clientes conoce la sofisticada información aportada por estos bufetes sobre ingeniería fiscal y pide antes de conocerla dichos productos? Para establecer que la responsabilidad es sólo del cliente, éste debería al menos tener nociones de lo que quiere antes de que se lo ofrezcan.

2.- Las actuaciones no son contrarias a la ley y todo es legal. Parece ser que la mayor parte de los juristas prefieren irse a los artículos del código correspondiente cual cazador de bugs a encontrar el error, que leerse las condiciones del contrato (preámbulo) que nadie se lee sobre porque se hizo esa ley.

Así entendemos los artículos de la ley como un cuerpo inmutable y perfecto. Mientras que la ley es algo dinámico y imperfecto. Los preámbulos se escriben para mantener el sentido más allá de los casos particulares, si una ley se hace para redistribuir la riqueza y por arte de bug, busco la manera de no redistribuir, esta actuación está completamente fuera de razonamiento legal, haya un artículo que lo contemple o no, entre otras cosas porque la sociedad cambia y ningún texto puede recoger la realidad ya que sería tan inútil como un plano 1:1

Parece que nuestro sistema legal mantiene un paralelismo con el sistema de cazadores de bug, pero éstos, al contrario que lo que pasa con Google o los grandes tecnológicos, cada vez que se detecta un bug éste no se hace público y se soluciona; si no que se integra en un susbsistema que vende las vulnerabilidades a personas ávidas de defraudar.

Ésta es una reflexión sobre lo acontecido estos días pero va sobre pensar nuestro papel como intermediadores de vivienda y la responsabilidad que tenemos en actuar acorde al sentido de la ley. Si vamos a empezar a actuar como immobiliaria y tenemos un artículo 47 en la constitución que es contrario a la especulación urbanística, nuestra misión como empresa no puede ser la de tratar ese marco general como algo accesorio porque nadie ha creado la ley que lo imposibilite (en este caso no hay un bug, hay un colador del tamaño gigante) si no la de explorar formas y prácticas que se vayan asentando y que mediante ensayo error podamos crear un articulado que un día acabe formando parte de los códigos legales en los que se sustenta la vivienda.

CfouGo0WcAAZtv_Ens han convidat a les jornades de barri cooperatiu a Benimaclet, València per a estar a la taula d'habitatge cooperatiu juntament amb la Col, un piso adelante i la Dula. Estem molts contents de que la nostra proposta es vegi com una possibilitat comunitària dins de l'economia social i cooperativa, per això explicarem el nostre model i de fet ja podrem aportar novetats perquè aleshores ja es possbile que les espores de la nostra cooperativa comencin a germinar en nous projectes, ... fins aquí podem llegir 😉

Sense més, València allà anem

Aquests dies ha sigut el UN-Habitat3 a Barcelona. Una trobada internacional de l'hàbitat promoguda des de fa anys per la ONU. Aquesta tal com havia pensat l'anterior consistori havia de girar al voltant de l'smart-city, pero en el canvi de govern van fer modificar l'agenda per a agafar un programa que usa el dret a l'habitatge com a prerrogativa del dret a la ciutat a través del dret a la participació.

Un programa que encavia perfectament en la nostra missió empresarial que dóna eines precissament per a aquests fins localitzades en la sociologia i marcs normatius espanyols i catalans.

És per això que la pregunta que feia un ponent: on estan les empreses en tot això? ens va semblar d'allò més perninent car partim d'una premisa bàsica. No conec les dades en profunditat però les ciutats estan perdent capacitat de planificació en front de l'esfera privada-immobiliària que cada cop defineix més la ciutat i determina l'espai públic i fins i tot acaba normativitzant-ne els usos. Així, si juntem els dos enunciats ens trobem que cal integrar la visió del que és un agent immobiliari, promotor, constructor, ... dins de les necessitats de la ciutat i no com cada cop es va impossant més que qui té més diners crea més model de ciutat i per tant aquest és excloent.

Per tant haurem de conèixer quin paper juguen aquests agents a nivell social i de configuració de la ciutat i com fer que treballin dins d'un marc que es defineixi en el comú urbà i no en el privatiu.

Foto Carlos Montanes extreta de - el Periodico
Foto Carlos Montanes
extreta de - el Periodico

La nostra intervenció al PAM el dia 2 d'abril la deixem aquí resumida per a que la podéu valorar. Hem aportat diverses propostes al PAM, però ens venia de gust fer una intervenció més de conjunt que servís per a crear un marc d'actuació i proposta per a usar les comunitats de veïnes com a potencial solució al dret a l'habitatge.

1.- Creiem que els exemples de cooperativa d'habitatge de cessió d'ús són un referent de canvi podran ser un exemple amb múltiples avantatges, mecanisme de millora de la cohesió comunitària, millor autogovern, més seguretat i pal·liar la bombolla immobiliària.

2.- Però això és un canvi lent, i a nivell d'habitatge no podem esborrar lo anterior i per tant si no trobem un mecanisme que permeti que lo actual també pugui convertir-se paulatinament cap als beneficis que aporta la cessió d'ús potser quedi en algu anecdòtic.

3.- Les comunitats de veïnes compleixen la condició de ser organitzacions, són més del 70% de les edificacions i tenen el potencial per a cooperativitzar-se en alguns aspectes sense haver d'assumir totes les funcions més comunitaristes.

4.- Però per això cal tocar l'imaginari, degut a que l'imaginari espanyol-català respecte l'espai de les comunitats és molt negatiu, de fet un insult recorrent en política és anomenar la persona "presidenta d'escala" o també tenim els títols televeisius d'"aquí no hay quien viva" o "la que se avecina".

5.- I per a canviar l'imaginari, el primer que cal canviar és la confiança i aquesta pasa per sobre de la visió de l'administrador de finques com a estafador i com a mal menor no evitable. Recordem que en un any 2 administradors col·legiats han fugit han mil·lions d'euros de les comunitats davant de la passivitat del col·legi o les comissions (igual que en política) que es cobren en negre i són un degoteig anual de molts mil·lions cap a l'economia submergida que podrien anar a millorar les comunitats.

6.- Per això es necessita el suport de l'ajuntament per a treballar en l'imaginari i per a possicionar al col·legi a començar a adoptar mesures de transparència i ser proactiu davant del frau.

Finalment dir que Ada la va recollir al final de la seva intervenció com a via inclusiva per a persones que provenen de contexts molt diferents llogaters-propietaris, migrants-autòctons, joves i grans, ... lo qual no es que anés en la línia del que propossem, si no que anava en la línia del que s'estava propossant en 3 de les 4 taules de debat del PAM d'Habitatge.

El decidim Barcelona d'habitatge va ser ahir, 2 de març. La sala plena a vessar i el debat no va ser tant debat com més un àgora d'idees (no entenc cap de les 2 opcions com a millor o pitjor si no diferents), una olla de vàlvules que indiquen quines són les pressions que genera l'habitatge sobre les persones que hi viuen i fins i tots moltes propostes, això últim és molt indicador de la preparació ciutadana que té Barcelona en matèria d'habitatge.

Des dels temps del Repensar Barcelona, per exemple no han parat de succeïr-se i encadenar-se espais de debat de diferent capes de coneixement que han interactuat amb una ciutadania receptiva i àvida d'aportar que enten com d'important són aquests debats per a condicionar el seu entorn i millorar-lo. Aquestes hores de xerrades, exposicions, debats, intercanvis no han estat estèrils, si no, no hagués existit la prolífera successió d'events.

El 2006 V de Vivienda, el clam multitudinari que possava a sobre la taula que el problema de l'habitatge no era una cosa marginal, que el model imperant ja s'havia tornat tan asfixiant que no hi havia solució sense la gent (recordem que la ministra Trujillo va claudicar davant que la política pogués aportar solucions i ens va oferir unes sabatilles), es va tornar hegemònic. Des d'aquell moment només hi havia 2 postures, una revolució urbana en habitatge o la resignació, ja no podíem fer marxa enrera i pretendre que no fallava res.

L'habitatge a Barcelona s'ha convertit en la pedra angular que condiciona i vehicula moltes de les problemàtiques, inclusió social, diversitat funcional, gènere, qualitat de vida, comfort, relació, transparència, ciutadania, partipació, confiança, respecte, seguretat, barri, movilitat, equitat i un sense fi de temes. L'habitatge ahir a Cotxeres de Sants era la forma en que:

els sabers són igual que les pràctiques.

les expertes són iguals que les que trepitgen la ciutat a diari.

les normatives són iguals que l'imaginari.

els càrregs municipals tenen 2 cames, una mà per demanar paraula, dues orelles per escoltar i una boca per parlar. No perquè Barcelona en Comú així ho hagi fet, no per fer-se una foto o recollir suports, si no perquè portem anys dissenyant des de molts espais per a que la ciutat realment, funcioni així.

publicitat-no-graciesFer-se publicitat és compicat, a més de definir el target has de tenir prou recursos per a emprar el canal idoni. En el nostre cas tenim poques possibilitats de contactar amb les finques i sabem que la publicitat via telemàtica no és molt eficient degut a que la mitja de propietaris versus llogaters té part d'esqueltxa digital, i a les juntes de la comunitat solen participar més aquelles persones amb menys petjada digital.

És per això que optem pel canal de la publicitat comercial a la bústia. El que ens va sobtar l'altre dia eren les declaracions dels mossos d'esquadra en les que d'alguna manera ens estaven prohibint que fèssim publicitat comercial.

Segons el comissari entrevistat: "en el moment que obrim al correu comercial estem obrint la porta a la deliqüència". És per això que asustats vam decidir-nos a escriure als mossos sobre en quina comissaria ens hauríem de personar.

La deliqüencia ha augmentat en els darrers anys, curiosament sembla coincidir amb els anys de crisis sistèmica, igual que ho va als 80s coincidint curiosament amb altre crisis. La solució policial és la por. D'alguna manera prohibir el contacte humà, per comptes d'esperonar-lo. Curiosament administradors de finques es fuguen amb molts mil·lions d'euros de les comunitats cada any i en canvi els mossos no tenen cap comentari sobre aquest tema.

El problema de l'argument dels mossos és que hi ha persones darrera, persones que (encara que no m'agradi reconèixeu) obeeixen al magistral anunci de Ikea de publicitat comercial i que són dipositàries moltes vegades de les ires i mals humors del veïnat, a través d'un mecanisme tan impersonal com és l'intèrfon i la bústia. I aquestes persones semblen ser criminalitzades directament, els arguments dels mossos van amb la mira a que a més de ser pobres i optar a feines mal pagades i mal valorades estiguin sota la sospita continuada de ser delinqüents.

Si no és via correu comercial; com fem nosaltres que som una empresa petita i no podem pagar grans costos publicitaris per tal de conseguir clients? De fet dins del nostre comportament com a empresa no truquem a comunitats que tenen una placa de "publicitat no, gràcies" (això és bastant paradoxal ja que al final la publicitat massiva no en fa cas, i la que és com la nostra si, i el més probable és que el veïnat vulgui eliminar la primera més que no pas la segona).

A Comunitària embustiem nosaltres mateixes, com moltes altres empreses fan, i tenim molt clares que impliquen certes mirades i les relacions que hi ha darrera, però no desfallim, ens agrada passejar per la ciutat, veure com són les portes de les cases i tenir la ocasió de somriure, encara que aquest no sigui correspós, a qui ens trobem i intercanviar unes mínimes paraules de vida i cordialitat i per això seguirem optant per aquest mètode, per necessitat i per afició.