habitatge

El nostre possicionament com a empresa és que els pisos turístics no haurien d'estar a dins de les comunitats per una simple qüestió de dret.

  • Cada veïna és propietària tant del seu pis privatiu com de les parts comunes i si aquests estan dedicats a ser habitatges no són compatibles amb els usos turístics. Els hotels tenen personal que s'encarrega de vetllar per les normatives i en canvi les comunitats no en tenen i tampoc han de ser les veïnes les que assumeixin les externalitats negatives de una activitat lucrativa privada.
  • Garantir el dret a l'habitatge es fa també garantint-ne l'accessibilitat i per tant que no pugin els preus, en el moment en que un "producte" que és al mateix temps un dret es revaloritza a partir d'uns criteris rentistes d'aprofitament especulatiu, el conjunt dels habitatges es resenteixen i veuen pujar el seu preu i per tant per força com a dret.

Per això us recomenem que abans de que tingueu el problema a sobre ho debatiu i ho incorporeu als estatuts de la comunitat sense més demora a fi d'evitar sentències com l'apareguda aquesta setmana al TSJC

Aquests dies ha sigut el UN-Habitat3 a Barcelona. Una trobada internacional de l'hàbitat promoguda des de fa anys per la ONU. Aquesta tal com havia pensat l'anterior consistori havia de girar al voltant de l'smart-city, pero en el canvi de govern van fer modificar l'agenda per a agafar un programa que usa el dret a l'habitatge com a prerrogativa del dret a la ciutat a través del dret a la participació.

Un programa que encavia perfectament en la nostra missió empresarial que dóna eines precissament per a aquests fins localitzades en la sociologia i marcs normatius espanyols i catalans.

És per això que la pregunta que feia un ponent: on estan les empreses en tot això? ens va semblar d'allò més perninent car partim d'una premisa bàsica. No conec les dades en profunditat però les ciutats estan perdent capacitat de planificació en front de l'esfera privada-immobiliària que cada cop defineix més la ciutat i determina l'espai públic i fins i tot acaba normativitzant-ne els usos. Així, si juntem els dos enunciats ens trobem que cal integrar la visió del que és un agent immobiliari, promotor, constructor, ... dins de les necessitats de la ciutat i no com cada cop es va impossant més que qui té més diners crea més model de ciutat i per tant aquest és excloent.

Per tant haurem de conèixer quin paper juguen aquests agents a nivell social i de configuració de la ciutat i com fer que treballin dins d'un marc que es defineixi en el comú urbà i no en el privatiu.

El decidim Barcelona d'habitatge va ser ahir, 2 de març. La sala plena a vessar i el debat no va ser tant debat com més un àgora d'idees (no entenc cap de les 2 opcions com a millor o pitjor si no diferents), una olla de vàlvules que indiquen quines són les pressions que genera l'habitatge sobre les persones que hi viuen i fins i tots moltes propostes, això últim és molt indicador de la preparació ciutadana que té Barcelona en matèria d'habitatge.

Des dels temps del Repensar Barcelona, per exemple no han parat de succeïr-se i encadenar-se espais de debat de diferent capes de coneixement que han interactuat amb una ciutadania receptiva i àvida d'aportar que enten com d'important són aquests debats per a condicionar el seu entorn i millorar-lo. Aquestes hores de xerrades, exposicions, debats, intercanvis no han estat estèrils, si no, no hagués existit la prolífera successió d'events.

El 2006 V de Vivienda, el clam multitudinari que possava a sobre la taula que el problema de l'habitatge no era una cosa marginal, que el model imperant ja s'havia tornat tan asfixiant que no hi havia solució sense la gent (recordem que la ministra Trujillo va claudicar davant que la política pogués aportar solucions i ens va oferir unes sabatilles), es va tornar hegemònic. Des d'aquell moment només hi havia 2 postures, una revolució urbana en habitatge o la resignació, ja no podíem fer marxa enrera i pretendre que no fallava res.

L'habitatge a Barcelona s'ha convertit en la pedra angular que condiciona i vehicula moltes de les problemàtiques, inclusió social, diversitat funcional, gènere, qualitat de vida, comfort, relació, transparència, ciutadania, partipació, confiança, respecte, seguretat, barri, movilitat, equitat i un sense fi de temes. L'habitatge ahir a Cotxeres de Sants era la forma en que:

els sabers són igual que les pràctiques.

les expertes són iguals que les que trepitgen la ciutat a diari.

les normatives són iguals que l'imaginari.

els càrregs municipals tenen 2 cames, una mà per demanar paraula, dues orelles per escoltar i una boca per parlar. No perquè Barcelona en Comú així ho hagi fet, no per fer-se una foto o recollir suports, si no perquè portem anys dissenyant des de molts espais per a que la ciutat realment, funcioni així.

Fem aquest article com a resposta a l'article de som atents : No hem aprés res?

Sí que arran dels articles apareguts en els que la pujada de preus immobiliaris torna com a un malson sembla que estiguem davant d'un memento mirant a la repetició sisfoidea d'un event calculat i ja premonitzat.

No només l'augment dels preus forma part del revival. També l'assetjament immobliari (conegut popularment com a mobbing) està a l'alça de nou. I per molt que un sector social el vegi impàvid com un horror paralitzant, no tots els sectors semblen tan contraris a aquesta pujada. Inversionistes, immobiliàries o arquitectes formen part d'aquesta tribu que porta anys clamant la pluja, la tempesta, que sembla que està per tornar-nos a caure a sobre.

Les ciutats, segons molts estudis alternen períodes de creixement amb períodes de reorganització interna. Per tant la lògica de regressió del 2008-2016 és part de l'impuls necessari per a seguir creixent. Segurament aquelles persones que ja eren contràries abans del 2008 ho segueixen sent avui, i aquelles que no ho eren, avui tampoc ho són. Al cap i a la fi, la ideologia imperant individualista que ens posa una cadena al coll per a cada cosa que ens pasa fa que, encara ara, moltes persones segueixin veient els errors del 2008 com a errors personals (viure per sobre de les possibilitats, ...).

Per tant, no estem en un "no hem aprés res", el cicle expansió-reorganització segueix sent el mateix, tant havíem deixat d'aprendre qmb la recessió com amb l'expansió. El crack del '29 va ser una davallada molt forta per algunes empreses, però altres van abosrvir un capital a saldo que d'altre manera no hagessin pogut absorvir i aconseguir un avantatge de creixement.

Per això vam constituir-nos, per això vam crear-nos, perque dins de la selva immboliària els terrenys de batalla no són només aquells que et donen coherència (La Borda, la PAH, ... ) també són aquells que intenten situar la normalitat de la transmissió patrimonial en un punt més proper.

Transmissions patrimonials n'hi haurà hi estiguem d'acord o no, i si el mercat va per llocs completament allunyats del que són les experiències innovadores aquestes potser tampoc no crearan espais intermitjos de tensió, (la tensió és el que fa avançar la societat) si no en espais d'indiferència.

L’Ajuntament de Barcelona va anunciar el passat 8 de gener, la intenció de renovar  el conveni de col·laboració amb la Fundació Habitat 3, per continuar amb el Programa de Cessió d’Habitatges per a lloguers socials.

Amb aquest programa, iniciat el novembre del 2014, es va aconseguir que 457 persones sense recursos poguessin gaudir d’un habitatge a un preu assequible. Les famílies que reben els pisos procedeixen de les Taules d’Emergència d’Habitatges, pertanyent a l’Ajuntament de Barcelona,  les quals paguen un lloguer mitjà de 158 euros mensuals.

Aquest compromís, impulsat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya, pretén captar 98 nous pisos buits a Barcelona, per així arribar a la xifra de 235. Per a aquesta finalitat l’Ajuntament de Barcelona destinarà 1,6 milions d’euros per a que Habitat 3 continuï amb la gestió d’aquest servei pels propers 4 anys.

Aquest nou conveni es dona com a conseqüència de l’èxit que ha tingut fins al moment, ja que el servei que atorga Habitat 3 no només es centra a buscar i gestionar la cessió dels pisos, sinó que a més fa un seguiment a les famílies mitjançant treballadors socials.

Tanmateix,  d’acord amb el que va dir Carme Trilla, la presidenta de la Fundació, aquests lloguers no presenten cap mena d’insolvència i els propietaris tenen garantit el cobrament de la renta per 36 mesos.

A més, els propietaris també gaudeixen d’altres avantatges, com per exemple pel que fa la rehabilitació dels habitatges, que el 20% del cost total del qual serà sufragat per la fundació amb fons d’aquest programa.

No obstant, aquesta xifra de pisos està molt lluny d’assolir la demanda que hi ha a Barcelona, ja que per a aquest fi caldria disposar de 23.000 pisos de lloguer assequible per lluitar contra l’emergència d’habitatges que ha sorgit arrel de la crisis.

notícia extreta de:

http://xarxanet.org/juridic/noticies/habitat-3-i-lajuntament-de-barcelona-signen-un-nou-conveni

CVACEZdXIAEGnYN.jpg largeVides apuntalades és un relat entre lo periodístic i lo històric.

La vida de moltes famílies que van anar al Turó i el context en el que aquest es va edificar. La història en punts tacada de novel·la negra no deixa de ser la negror des de la que els barris es van erigir i van construir ciutat. Més enllà de la metròpoli o les ciutats històriques que conformen Barcelona, aquí tenim un pedaç d'història que recomposa com d'importants van ser les vides perifèriques alhora de construir ciutat.

Com des de la mancança es va crear cohesió, més enllà del barri i a pesar del propi barri, ja que dels beneficis de la organització i el treball de les veïnes del Turó en gaudim totes, però el barri mai no es va acabar d'aixecar la llosa ja que l'aluminosi era un dels problemes del barri, però no l'únic, i la resta avui dia segueixen sense solució.

screenshot-www pmhb org 2015-11-07 13-14-09

Repensar el patronat han estat unes jornades plenes de dades i d'història del Patronat. Un Patronat que ha estat molt innovador en algunes matèries i que ha gestionat dins del tarannà del seu temps el patrimoni i la construcció d'habitatges de Barcelona.

Realment però, segons alguns estudis, entre ells de Carme Trilla qui era present, calen a Barcelona uns 100.000 habitatges protegits, i el patronat en els seus gairebé 100 anys d'història només ha pogut fer-ne uns 35.000

I tampoc ha sabut com usar-se i potènciar-se com a contrapunt al mercat immobiliàri, de fet en aquest punt els ponents semblava que fins i tot volien dir que no existia una relació entre el preu del mercat i la incidència que poden tenir les polítiques públiques, dita amb la que estarem en profund desacord.

Al final ens queda un regust agredolç de si realment hi ha aquesta intenció de canviar les coses o només de cercar, com s'ha fet fins ara, l'escletja legal que permeti anar empenyent la porta de l'obra pública pero sense prestar atenció a que el mercat ja ha destroçat tota la paret i la porta ja de poc serveix.

11

L'ajuntament de Barcelona en un afany de cercar noves formes d'accés a l'habitatge i optimitzar els recursos davant de la manca d'habitatge social existent ha engegat la taula d'habitatge cooperatiu de la que nosaltres en formem part.

Estem molt contents de que les sensibilitats municipals hagin canviat i comencin a generar noves formes d'accés a l'habitatge que no comportin una pèrdua del sòl municipal i una privatització de facto del que és de totes.