sociologia

Foto Carlos Montanes extreta de - el Periodico
Foto Carlos Montanes
extreta de - el Periodico

La nostra intervenció al PAM el dia 2 d'abril la deixem aquí resumida per a que la podéu valorar. Hem aportat diverses propostes al PAM, però ens venia de gust fer una intervenció més de conjunt que servís per a crear un marc d'actuació i proposta per a usar les comunitats de veïnes com a potencial solució al dret a l'habitatge.

1.- Creiem que els exemples de cooperativa d'habitatge de cessió d'ús són un referent de canvi podran ser un exemple amb múltiples avantatges, mecanisme de millora de la cohesió comunitària, millor autogovern, més seguretat i pal·liar la bombolla immobiliària.

2.- Però això és un canvi lent, i a nivell d'habitatge no podem esborrar lo anterior i per tant si no trobem un mecanisme que permeti que lo actual també pugui convertir-se paulatinament cap als beneficis que aporta la cessió d'ús potser quedi en algu anecdòtic.

3.- Les comunitats de veïnes compleixen la condició de ser organitzacions, són més del 70% de les edificacions i tenen el potencial per a cooperativitzar-se en alguns aspectes sense haver d'assumir totes les funcions més comunitaristes.

4.- Però per això cal tocar l'imaginari, degut a que l'imaginari espanyol-català respecte l'espai de les comunitats és molt negatiu, de fet un insult recorrent en política és anomenar la persona "presidenta d'escala" o també tenim els títols televeisius d'"aquí no hay quien viva" o "la que se avecina".

5.- I per a canviar l'imaginari, el primer que cal canviar és la confiança i aquesta pasa per sobre de la visió de l'administrador de finques com a estafador i com a mal menor no evitable. Recordem que en un any 2 administradors col·legiats han fugit han mil·lions d'euros de les comunitats davant de la passivitat del col·legi o les comissions (igual que en política) que es cobren en negre i són un degoteig anual de molts mil·lions cap a l'economia submergida que podrien anar a millorar les comunitats.

6.- Per això es necessita el suport de l'ajuntament per a treballar en l'imaginari i per a possicionar al col·legi a començar a adoptar mesures de transparència i ser proactiu davant del frau.

Finalment dir que Ada la va recollir al final de la seva intervenció com a via inclusiva per a persones que provenen de contexts molt diferents llogaters-propietaris, migrants-autòctons, joves i grans, ... lo qual no es que anés en la línia del que propossem, si no que anava en la línia del que s'estava propossant en 3 de les 4 taules de debat del PAM d'Habitatge.

Ahir al curs de la Hidra: La política des de les perifèries en Jaime Palomera feia una anàlisis sobre les immobiliàries, i l'accés al crèdit i la seva vinculació en els processos de territorialització (periferiarització i gentrificació) que crec que per a nosaltres que volem donar el salt de ser una administració de finques a ser una immobiliària és força important que tinguem present com les immobiliàries són generadores de la distribució i l'accés a la ciutat i per tant pensar bé com hi volem incidir.

Tot està extret del text: Los efectos de la desresponsabilización del Estado en el espacio de la clase trabajadora, desde la óptica de la vivienda

Ciutat Meridiana va experimentar un canvi radical a l'època de Bombolla immobiliària. Els preus dels seus habitatges es van revaloritzar com en altres zones d'interés turístic sent aquestes en canvi zones de perifèria sense accessos ni serveis (de 767 a 3.705 euros).

A partir de 2002 van aparèixer 7 oficines immobiliàries a Ciutat Meridiana, contrastant amb les 3 que hi havia; que oferien "pisos para immigrantes". Un producte ben calculat. Immobilàries que tenien seus en zones on històricament vivien les persones migrants van instal·lar-se a Ciutat Meridiana afavorint el trasllat d'aquestes persones amb productes especialment pensats per a elles.

La població autòctona va vendre els seus pisos per a anar a ciutats de la perifèria en habitatges millor condicionats i havent rentavilitzat el valor del pis. I les migrants aterraven a Ciutat Meridiana van multiplicar-se x20 en 8 anys. (200 a 4200 de 2000 a 2008).

L'accés al crèdit i les hipoteques creuades, juntament amb una expansió de la mà d'obra van fer que moltes persones s'endeutessin per a comprar el seu habitatge que esclatada la bombolla i sense accés a la feina van constituir un greu focus de desnonament del que avui es coneix com a Villa Desahucio.

Cono_1_400x400Avui hem conegut Repara Ciudad una eina de partipació sobre la ciutat que trobem molt encertada, nosaltres a la nostra intranet de gestió de les finques ja la incloem per tal de que qualsevol veïna pugui avisar de una incidència.

Al poder totes les persones informar del que hi ha al seu entorn ajuda a crear un sistema de corresponsabilitat sobre l'entorn i de tenir-hi cura.

Ara ens falta donar-li més funcionalitats que ajudin a aquesta corresponsabilitat ja que la simple denúncia pot derivar en un ús - client de la nostra eina de gestió d'incidències i integrar-la en una app, però encara ens cal una mica de temps per implementar-ho

L'ajuntament comença a retirar les plaques franquistes del Ministerio de la vivienda.

Després d'un intent al 2009 ara sembla que sí, finalment, l'ajuntament treurà les plaques franquistes de les façanes dels edificis de Barcelona que recorden que aquells edificis es van fer pel Ministerio de la Vivienda i ja de retruc et deixen caure l'emblemàtic "yugo y las flechas" de un partit que va esfondrar el país econòmica, política i socialment, per dir-ho suaument.

M'agradaria assenyalar la importància de treure-les per 2 motius

1.- La percepció de que el feixisme feia habitatge per als obrers.

Aquesta percepció està motivada per un moment clau. Espanya havia esdevingut el punt d'arribada de moltes empreses deslocalitzades que van portar les fàbriques aquí, (tal com més tard quan van millorar les condicions laborals van marxar a altres indrets); i per a absorvir aquestes empreses necessitava concentrar la mà d'obra en les ciutats.

Barcelona no havia tingut cap inversió pública fins que es va celebrar a Espanya el congrés Eucarístic, moment en el que el règim va haver de tapar les misèries que havia sembrat durant tants anys.

La conjunció de la necessitat de obertura i la resposta per part del món d'acceptar aquest règim dictatorial com a un igual van fer que Espanya s'hagués d'afanyar a dotar les infraestructures necessàries. I ja de pas sentar les bases de l'economia espanyola on van crèixer les oligarquies afins al règim, el totxo.

Així doncs, no era que el règim fes habitatge per als obrers, si no que una cojuntura concreta va fer el mateix joc de sempre:

Les empreses tenen unes necessitats de mà d'obra, però aquesta no està prou concentrada ni en prou mesura, per tant això que és una externalitat la paga l'estat, mentre l'empresa fa la part que dóna beneficis. Despeses públiques, beneficis privats.

A més aquests edificis no varen ser fets ni amb bons materials ni ben fets. Tal com recordem el fatídic succés del barri del Turó de la Peira, fruit de la conjunció de una oligarquía dèspota i patriarcal d'escanyapobres amb la família Sanahuja al capdavant.

2.- L'habitatge de compra com a accés a la ciutadania.

Espanya és un dels païssos europeus que més diners ha gastat en habitatge tot i que és un dels que menys habitatge públic en té. Aquesta època i aquestes plaques encara recorden el fet de l'accés a l'habitatge de compra, de la desmesura de finançar els excessos dels inversors i constructors per a exigir el que fós a la classe treballadora i que aquesta ho pogués pagar perque sempre hi havia una part subvencionada.

La mateixa lògica anterior. Externalitats cobertes amb diners públic per assegurar els beneficis privats, tant durant el franquisme com posteriorment.

I sembla que seguim sense aprendre res, perque molta gent encara es frega les mans pensant en la recuperació del mercat immobiliari.

El pacte del temps impulsat per l'ajuntament impulsa eines per a que la ciutadania pugui aprofitar i conciliar les diverses que el capitalisme o nosaltres mateixes ens impossem al llarg del dia.

Des de comunitària el subscrivim per que nosaltres mateixes elnecessitem i també intentem generar eines que facilitin aquesta conciliació a nivell comunitari. Per això nosaltres possem l'accent per aquests punts

1.- Intranet de dades per a tenir tot organitzat i accessible de forma telemàtica

2.- Incidència en els barris per a millorar la relació entre les persones que habiten les comunitats i el disseny urbà

Decàleg del pacte del temps

En el marc del Fòrum Veïnal d'Urbanisme de Barcelona es va parlar de justícia espaial, aquí hi ha un article que van fer pel Diagonal, un concepte que últimament apareix amb molts mapa de Barcelona i que evidencia els nivells de desigualtat que viu la ciutat

Captura-de-pantalla-2015-05-29-a-las-23.42.39barris_ARAIMA20151022_0305_1

https://www.diagonalperiodico.net/global/28231-es-posible-hablar-justicia-espacial-la-barcelona-contemporanea.html

What remainsLa BBC ens ha tornat a deixar una apasionant història What remains, aquest cop ambientada a una comunitat de propietaris.

El primer que pot captar l'atenció d'algú que conegui una mica les illes britàniques és el fet de que una comunitat de propietaris és en si mateixa un fet extrany. La major part de comunitats de propietaris són council states on actualment viuen persones que cobren ajudes de l'estat (actualment per què abans de Tatcher van ser concebudes per a que hi visqués gent de totes les classes socials, però les polítiques Tory van aconseguir guetitzar-ho). Chavs 2014

Per tant copsa el fet de que la comunitat hagi despertat un interés comparativament major en l'imaginari anglés que en l'imaginari del nostre estat. La major part de les sèries espanyoles s'articulen via comerços com a generadors de la vida social exceptuant (no sóc tan teleadicte per a saber si hem deixo més) "la comunidad", "aquí no hay quien viva" i "la que se avecina".

L'article de Tomás Iglesias acabava amb un colpidor: De “La comunidad” a “Aquí no hay quien viva”, para acabar con “la que se avecina”. Y ara l'actualització és "What remains" el que ens queda.

Si fem de tot plegat una metàfora sobre l'economia, aquesta entesa com el valor que li donem a les coses. Recordem que el preu dels productes té més a veure amb qué estem dispossats a pagar per ells, que el que realment costen.

"La comunidad", el que tenim, és un actiu del que ens volem desfer "aquí no hay quien viva", quan arriba la crisis "la que se avecina" és una actiu que com ens hem volgut desfer d'ell massivament ha perdut valor, i ara hem de lidiar amb un actiu tòxic "what remains"

La realitat és que aquest és el valor que simbólicament ens han volgut fer creure, i per tant molt agosseradament ha esdevingut així, però sempre estem a temps de donar-li la volta, de revaloritzar les comunitats de veïns i de poder crear espais que són, perqué de fet ho són, extensions de la nostra llar, del nostre espai vital de seguretat. I per molt que les percepció que ens han venut de que tot és molt car a la comunitat de veïns, la realitat és que l'economia d'escala sempre abarateix costos sempre que un administrador no faci res, die'm-ho amb les paraules correctes, il·legal.

redconviveLa modernització de les comunitats de propietaris està avançant. Ara ha sortit una app per a la votació de les qüestions de la comunitat RedConvive que es presenta en el seu vídeo amb tots els prejudicis i tòpics contra les comunitats, a saber:

vota desde casa perque els veïns són un cridaires que només et volen fer perdre el temps i tu ets massa intel·ligent per això i per tant quedat a casa gaudint del teu temps que és molt millor, ... hem anat a parar a un món paral·lel en el que veure la TV (com fa a l'anunci) és millor per defecte que pendre decisions en comú.

el que aquesta aplicació no entén és:

1) Les comunitats estan plenes de diferents nivells d'habilitats informàtiques. Nosaltres també fem servir aquestes eines, però fem formació gratuïta a totes les comunitats que ens ho demanen.

2) Primer s'ha de construir la confiança. Si la decisió no es fa de forma treballada pot generar una fractura entre les persones que sí que la usen i esdevenir un lobby que fins i tot pot estar de vacances i mai pendre responsabilitats i en canvi decidir sobre tot el que es fa.

3) Trenca amb un dels pocs espais d'intercanvi que té l'escala de veïns. És una eina útil per a persones que efectivament no hi poden ser-hi, però ho és per a persones que el volen és faltar a les seves responsabilitats?

4) L'app no soluciona el problema de la participació ni tampoc el de la transparència, votar és un mecanisme més complicat que donar-li a un votó i òbviament impossibilita la possibilitat d'arribar a consensos només podent crear resultats de majories.

La conflictoconflictologia no és només una aposta per a una manera de resoldre els conflictes, és a més una aposta de base per a decidir com els volem encarar.

Els conflictes són part de la naturalesa humana, i salvar-los és el que ens ha fet prosperar en tot moment. És per això que la nostra aposta és la de resoldre'ls des de la no violència i des de la inclusió de totes les parts implicades.

Sovint veiem com alhora de tractar els conflictes sempre hi ha una part que sol estar en disonància amb la resta, ja sigui per que contravé les lleis o per que no va en la direcció del que el sentit comú majoritari opina. Incloure totes les opinions i cercar mecanismes inclusius per a que totes aquestes opinions i sabers estiguin inclosos en la solució no és tasca fàcil i menys encara en una comunitat de veïns, on el saber popular ens du per camí de plata a desmarcar-nos dels problemes que allà hi ha. Però el que hem de crear és una solució que inclogui totes les cosmovisions i no imposi una sobre les altres.

Molts conflictes necessiten un aport extraordinari de temps, ja que la major part del temps vivim en una societat que ens imposa la solució del més fort, o del més apte, però aquesta solcuió sovint deixa problemes a llarg plaç que també necessiten cura.