Decidim Barcelona – Habitatge

El decidim Barcelona d'habitatge va ser ahir, 2 de març. La sala plena a vessar i el debat no va ser tant debat com més un àgora d'idees (no entenc cap de les 2 opcions com a millor o pitjor si no diferents), una olla de vàlvules que indiquen quines són les pressions que genera l'habitatge sobre les persones que hi viuen i fins i tots moltes propostes, això últim és molt indicador de la preparació ciutadana que té Barcelona en matèria d'habitatge.

Des dels temps del Repensar Barcelona, per exemple no han parat de succeïr-se i encadenar-se espais de debat de diferent capes de coneixement que han interactuat amb una ciutadania receptiva i àvida d'aportar que enten com d'important són aquests debats per a condicionar el seu entorn i millorar-lo. Aquestes hores de xerrades, exposicions, debats, intercanvis no han estat estèrils, si no, no hagués existit la prolífera successió d'events.

El 2006 V de Vivienda, el clam multitudinari que possava a sobre la taula que el problema de l'habitatge no era una cosa marginal, que el model imperant ja s'havia tornat tan asfixiant que no hi havia solució sense la gent (recordem que la ministra Trujillo va claudicar davant que la política pogués aportar solucions i ens va oferir unes sabatilles), es va tornar hegemònic. Des d'aquell moment només hi havia 2 postures, una revolució urbana en habitatge o la resignació, ja no podíem fer marxa enrera i pretendre que no fallava res.

L'habitatge a Barcelona s'ha convertit en la pedra angular que condiciona i vehicula moltes de les problemàtiques, inclusió social, diversitat funcional, gènere, qualitat de vida, comfort, relació, transparència, ciutadania, partipació, confiança, respecte, seguretat, barri, movilitat, equitat i un sense fi de temes. L'habitatge ahir a Cotxeres de Sants era la forma en que:

els sabers són igual que les pràctiques.

les expertes són iguals que les que trepitgen la ciutat a diari.

les normatives són iguals que l'imaginari.

els càrregs municipals tenen 2 cames, una mà per demanar paraula, dues orelles per escoltar i una boca per parlar. No perquè Barcelona en Comú així ho hagi fet, no per fer-se una foto o recollir suports, si no perquè portem anys dissenyant des de molts espais per a que la ciutat realment, funcioni així.