L’ajuntament repren la retirada de les plaques franquistes

L'ajuntament comença a retirar les plaques franquistes del Ministerio de la vivienda.

Després d'un intent al 2009 ara sembla que sí, finalment, l'ajuntament treurà les plaques franquistes de les façanes dels edificis de Barcelona que recorden que aquells edificis es van fer pel Ministerio de la Vivienda i ja de retruc et deixen caure l'emblemàtic "yugo y las flechas" de un partit que va esfondrar el país econòmica, política i socialment, per dir-ho suaument.

M'agradaria assenyalar la importància de treure-les per 2 motius

1.- La percepció de que el feixisme feia habitatge per als obrers.

Aquesta percepció està motivada per un moment clau. Espanya havia esdevingut el punt d'arribada de moltes empreses deslocalitzades que van portar les fàbriques aquí, (tal com més tard quan van millorar les condicions laborals van marxar a altres indrets); i per a absorvir aquestes empreses necessitava concentrar la mà d'obra en les ciutats.

Barcelona no havia tingut cap inversió pública fins que es va celebrar a Espanya el congrés Eucarístic, moment en el que el règim va haver de tapar les misèries que havia sembrat durant tants anys.

La conjunció de la necessitat de obertura i la resposta per part del món d'acceptar aquest règim dictatorial com a un igual van fer que Espanya s'hagués d'afanyar a dotar les infraestructures necessàries. I ja de pas sentar les bases de l'economia espanyola on van crèixer les oligarquies afins al règim, el totxo.

Així doncs, no era que el règim fes habitatge per als obrers, si no que una cojuntura concreta va fer el mateix joc de sempre:

Les empreses tenen unes necessitats de mà d'obra, però aquesta no està prou concentrada ni en prou mesura, per tant això que és una externalitat la paga l'estat, mentre l'empresa fa la part que dóna beneficis. Despeses públiques, beneficis privats.

A més aquests edificis no varen ser fets ni amb bons materials ni ben fets. Tal com recordem el fatídic succés del barri del Turó de la Peira, fruit de la conjunció de una oligarquía dèspota i patriarcal d'escanyapobres amb la família Sanahuja al capdavant.

2.- L'habitatge de compra com a accés a la ciutadania.

Espanya és un dels païssos europeus que més diners ha gastat en habitatge tot i que és un dels que menys habitatge públic en té. Aquesta època i aquestes plaques encara recorden el fet de l'accés a l'habitatge de compra, de la desmesura de finançar els excessos dels inversors i constructors per a exigir el que fós a la classe treballadora i que aquesta ho pogués pagar perque sempre hi havia una part subvencionada.

La mateixa lògica anterior. Externalitats cobertes amb diners públic per assegurar els beneficis privats, tant durant el franquisme com posteriorment.

I sembla que seguim sense aprendre res, perque molta gent encara es frega les mans pensant en la recuperació del mercat immobiliari.